Mala herba mai no mor

«La glòria mundana és semblant a la flor del fenaç, que al matí es mostra molt bella e al vespre és marcida». 

Isabel de Villena

El 1994, una colla d’amics de Cullera i d’Albalat va muntar un grup de música en valencià, els Gramoxone Ska Band, fent clara referència a un dels herbicides més coneguts del mercat, el Gramoxone. En poc de temps van començar a agafar popularitat i la multinacional mataherbes els va tirar a pleit per fer ús il·legítim de la seua marca comercial. El riberencs van haver de canviar-se el nom, i molt hàbilment van triar el de Malajunça, l’única brossa que el Gramoxone no aconsegueix matar.

El Gramoxone és l’alternativa moderna a la tradicional aixada; perquè en el camp només tens dues opcions per a eliminar les brosses: arruixar o ajupir l’esquena. Herbes n’hi ha de moltes i tot seguit vorem un breu repàs de les més populars.

El llicsó, segons la saviesa popular, refrigera i purifica la sang, el troben abundantment pels camps i vores de camins, i serveix d'aliment per al bestiar i els conills. Segons l’Alcover-Moll, el mot llicsó ve, molt probablement, de la forma llatina lactitiōne, derivada de lacte, ‘llet’, com ho fa suposar la forma provençal laitissoun i la francesa laiteron, referits a la mateixa planta. A Carlet tenim una cançó popular que diu: Benimodo poble antic / les parets són de llicsons / pensant-se que era Madrid / i era un niu de gafarrons. També relacionada amb la llet està la lletrera, una planta que en trencar-se dóna un suc lletós; aquesta "llet" tenia aplicacions en l'antiga medicina casolana contra les berrugues i les durícies, d’aquesta planta també es feia servir la pols de les llavors i arrels com a laxant.

Als nostres camps també podem trobar la corriola o corretjola, anomenada així perquè la forma llarguera de les tiges de les plantes és semblant a una corretja, aquesta herba sol créixer per dins dels camps sembrats i fa unes flors blanques o rosades. Una altra, que no falta mai en cap hort, és la verdolaga; de gran valor a més del medicinal, tot i que molta gent la considera una mala herba, és usada arreu del món com a verdura, sent una de les més riques que hi ha en omega 3.

Una de les més cridaneres, pel seu color groc viu i perquè s’escampa com una taca d’oli, és l’agret. Aquesta planta, de procedència africana, s’ha adaptat molt bé i creix d’allò més a gust entre els tarongers. A banda de l’espectacle visual que comporta vore un camp ple a vessar d’agret, suposa un gran benefici per a la terra perquè l’oxigena de manera que deixa penetrar millor l’aigua i fa que s’hi conserve millor la humitat.

Altres herbes que podem trobar fàcilment als nostres camps són: la cama-roja, la pelosa, la brossa rulla, la rosella, el fenàs, la canyamonera, la rebenta-conills, el baladre, la malva, la sica i moltes altres més, que tot i que la dita diu que mala herba mai no mor, cap d’elles sobreviu al Gramoxone.

PS: Les paraules en negreta tenen un hipervincle a una imatge de l'herba