dissabte, 23 de gener de 2016

La darrera ofensiva al valencià

No hi ha setmana que la nostra llengua no reba una destralada per part de les institucions estatals i autonòmiques. L’autoodi que emana d’alguns dels nostres governants es reflecteix en unes xifres difícils de pair, com ara les que ens trobem a la Franja de Ponent que, segons un estudi de la UB, és el territori amb més percentatge de catalanoparlants i alhora una de les zones de l’àmbit lingüístic on menys saben escriure’l. Això, indiscutiblement, ve estretament relacionat amb les polítiques lingüístiques i educatives del territori, que relega el català a un ús merament familiar. El cas de les Illes Balears i del País Valencià, on la legislació és bastant més clara que a l’Aragó, també és particular; ací, en compte d’anar avant anem arrere, i només cal fer una ullada a les darreres actuacions d’ambdós governs envers la llengua.
Sens dubte, l’àmbit educatiu és un pilar fonamental de la política lingüística. De fet, ha estat si fa no fa l’únic on el valencià ha gaudit d’una certa força. Tanmateix, després de tres dècades, comprovem que la normalització, tampoc en l’ensenyament, no ha resultat suficient. La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) naixia amb grans limitacions, com ara la voluntarietat i les exempcions. No obstant això, que no és poca cosa, només calia voluntat política –i sensibilitat lingüística– per a implementar i estendre la llei. Altrament, el govern valencià va optar per aplicar una política que posa els pals a les rodes del procés de normalització, un procés que en gran part l’impulsen moviments cívics com Escola Valenciana.
Fa unes setmanes l’entitat, símbol del valencià a l’escola, lliurava un informe al Comité d’Experts del Consell d’Europa sobre els continus atacs al valencià per part del govern espanyol i de la Generalitat Valenciana. En aquest informe s’inclouen les repercussions contra el valencià del Decret de Currículum de Primària,  aprovat amb l’informe desfavorable de l’AVL, i de l’arranjament escolar per a aquest curs. Escola Valenciana acusa la Conselleria de vulnerar sistemàticament la LUEV (el percentatge d’ensenyament en valencià després de 30 anys de la Llei solament és del 30 %) per no garantir a tota la ciutadania la possibilitat d’estudiar en valencià i pel tancament de cinc escoles públiques que oferien programes d’ensenyament en valencià.
Així mateix, a hores d’ara no disposem de cap televisió d’àmbit autonòmic que parle valencià i el govern no mostra cap sensibilitat envers la situació social de la llengua pròpia; més aïna, practica una política glotofàgica, o si més no una contraplanificació, que deixa el valencià en inferioritat de condicions i amb el prestigi tocat. Tampoc no és cap secret que la Llei Wert té com a objectiu acabar amb els programes educatius en valencià i la desaparició de la immersió lingüística i tot allò de españolizar a los alumnos catalanes.
En aquest sentit, les dades al País Valencià palesen que la libertad lingüística és una argúcia que utilitza el govern espanyol com li dóna la gana. L’insult és de la magnitud d’obligar el govern autonòmic a pagar una escola privada a les famílies que no puguen escolaritzar els seus fills en castellà, quan és just l’ensenyament en valencià el que s’incompleix i es redueix de manera sistemàtica. Ni cinc sentències del Tribunal Superior de Justícia valencià han bastat per a posar fi a la vulneració flagrant dels drets lingüístics. Per això, Escola Valenciana continuarà la batalla i recorrerà contra el nou currículum de primària que fins i tot imposa el castellà en la línia en valencià.
Per si no fóra prou, recentment s’ha publicat un estudi que ha convulsat lingüistes i a tots aquells que s’estimen el valencià. El document, que es basa en les enquestes del Servei d’Investigació i Estudis Sociolingüístics de la Generalitat Valenciana i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, conclou que si es manté l’actual política lingüística, el percentatge de valencianoparlants serà inferior al 10 % el 2050. Paradoxalment, l’estudi no està realitzat per un filòleg, un sociòleg o alguna persona relacionada amb el món de la Lingüística, sinó per una estudiant de Física. Clara Miralles ha emprat dos estudis matemàtics per a descriure la situació sociolingüística i la competència entre el valencià i el castellà al nostre territori.
Potser es tracta d’una anàlisi amb un cert to apocalíptic. El que és ben cert, tanmateix, és que totes les enquestes coincideixen a dibuixar una reculada en l’ús del valencià i que si no hi fem res la prospectiva de Miralles acabarà acomplint-se. Per a evitar-ho, cal apostar per la immersió lingüística en valencià perquè és l’únic sistema que pot assegurar la competència en les dues llengües oficials i perquè és garantia de plurilingüisme. La immersió, de més a més, té el poder de cohesionar la societat i d’acollir els nouvinguts en la llengua pròpia del territori que els acull. En definitiva, urgeix un canvi per començar a treballar justament en sentit contrari del que ho fa el poder polític actual: cap a una societat, valenciana, plenament bilingüe i on el valencià torne a ser una llengua de prestigi.
Ferran Campos Climent
Josep Àngel Hervàs Sendra 
Revista SAÓ. Núm 398 (novembre del 2014)

divendres, 10 d’octubre de 2014

Twitter i la normalització lingüística


El tancament de RTVV va representar el colp de gràcia al molt limitat procés de normalització lingüística que es va encetar amb l’arribada de la democràcia. El 29 de novembre del 2013 es fonia a negre l’últim alé que tenia el valencià per aconseguir l’estatus que es mereix. Ara, sense cap mitjà de comunicació en valencià que abaste tot el país, les xarxes socials han d’esdevenir un gran aliat per a la normalització de la nostra llengua.

La nostra és la dinovena llengua més usada a Twitter i la vuitena amb més penetració a Internet, sobretot pel pes que té a Catalunya, però també comença a fer-se notar al País Valencià. A poc a poc, els perfils d’empreses, organitzacions i entitats incorporen el valencià en les seues publicacions. Així mateix, la Policia Local de València (@policialocalvlc), FGV (@metrovalencia) o Emergències (@gva_112cv) alternen sovint la publicació de missatges en valencià i en castellà.

El cas dels perfils institucionals, que haurien de ser capdavanters en l’ús social del valencià, no és ben bé el mateix. Si fem una ullada a les últimes piulades dels comptes de les conselleries d’Economia (@gva_economia), de Sanitat (@gva_sanitat) o d’Hisenda (@gva_hisenda), només tenen en valencià el nom, i gràcies. L’únic compte del Consell que se’n salva, per dir-ho d’alguna manera, és el de la Generalitat (@gva_info), que fa, poc dalt o baix, quatre de cada deu piulades en valencià. El Twitter de la Diputació de València (@dipvalencia), tot i comptar amb una Unitat de Normalització Lingüística molt activa a les xarxes socials (@valenciaaladipu), fa servir exclusivament el castellà.

El València Club de Futbol és un cas a banda. El compte oficial (@valenciacf), que té 500.000 followers, no usa pràcticament mai el valencià i delega en un compte bessó (@valenciacf_vale) amb només 4.000 seguidors. Val a dir, però, que moltes de les campanyes i hashtags que es llancen des del compte principal sí que són en valencià: #tornem #benvingutOrban #90anysdesentiment #reamuntada. Els altres clubs valencians de primera divisió només tenen un Twitter i no cal dir que la llengua vehicular és el castellà, però tots tres ‒i ben tímidament‒ fan servir el valencià en alguna de les seues piulades.

El cas dels nostres governants també és paradoxal. Aquells que seguit seguit fan bandera i s’erigeixen com els únics defensors del valencià i bla bla bla, no l’utilitzen pràcticament mai, i només cal guaitar pels perfils del cap del Consell (@albertofabra), de la consellera de Cultura i Educació (@mjosecatala) o del conseller d’Economia (@mhbuch), per esmentar-ne només alguns. Però una cosa és no usar-lo i una altra molt diferent és justificar que no s’ha d’usar al·legant que és «una falta de respecte» com fa un assessor piulaire de l’Ajuntament de València, que deia fa uns mesos (sic) «escribir en valenciano en una red como Twitter es una falta de respeto a los seguidores de fuera de la Comunitat». Tampoc ho fa la seua cap, na Rita Barberá Nolla (@ritabarbera2010), que amb vora 1.300 tuits no s’ha dignat encara a fer servir la «mil·lenària llengua valenciana d’Al-Russafí» que professava defensar.

En bona mesura, la partida de la normalització lingüística del valencià es juga ara –i cada volta més‒ a la xarxa, a les xarxes socials més concretament. Els valencians, que hem patit durant segles un procés de minoració lingüística tan profund, tenim al davant una eina enormement útil i hem de saber aprofitar-ne el potencial per ajudar a redreçar la situació social del valencià. I Twitter se’ns presenta, en definitiva, com una oportunitat excel·lent perquè els nostres joves piulen, sense complexos, en la llengua pròpia del País Valencià.

Josep Àngel Hervàs Sendra 
Revista SAÓ. Núm 396 (octubre del 2014) 

dijous, 6 de març de 2014

El socarrat de la paella


«E’ls de la ost no havien pa, sinó que trobaven forment en les alqueries dels sarraïns, e torraven-lo, e menjaven d’aquell.»
Jaume I


Estareu d’acord amb mi que el socarrat és una de les parts més saboroses de la paella. Pocs s’atreveixen a fer-ne, s’ha de ser molt veterà en l’art de fer paelles perquè no acabe cremant-se, ja que l’arròs cremat no hi ha llepaplats que se’l menge.


I és que en valencià distingim uns quants verbs segons l’estat de cocció dels aliments o la forma de cuinar-los. Així mateix, socarrar vol dir cremar exteriorment, superficialment. Amb el malnom socarrat també designem als habitants de Cocentaina, de Culla i de Xàtiva. En alguns casos pel fet d'haver estat incendiada la ciutat o vila respectiva (per exemple, Xàtiva, incendiada per Felip V l'any 1707), en altres casos pel suposat color fosc dels habitants, segons conten dels de Cocentaina. D’altra banda, si socarrem el pèl o el plomissol d’un animal abans de coure’l usem el verb soflimar: Has de soflimar el polit. Etimològicament prové de soflamar amb canvi de la a en i per analogia amb socarrimar.  

Convé destacar també el nostrat verb rostir, que no és una altra cosa que coure la carn sotmetent-la a un foc viu en un ast o en un forn, a vegades untant-la o mullant-la amb greix, d’ací el típic menjar del pollastre rostit.

I per últim el verb torrar, que significa coure un aliment, especialment carn o embotit, al foc, al forn o a les brases. D’aquesta manera torrem xulles i botifarres, però també carxofes, pimentons, castanyes o carabasses. I no hi ha cosa més valenciana que anar-se’n de torrà a la caseta; amb tot el ritual que això comporta: fer les brases, salar la carn, posar les graelles al foc perquè es cremen tots els bacteris, clavar-li repetidament la forqueta a les llonganisses, torrar el pa i fer l’allioli. Convindreu amb mi també que no hi ha punt de comparança entre la carn torrada i la fregida, molt més saborosa i saludable la primera, on va a parar: del cel a la terra! 

dijous, 27 de febrer de 2014

Gent jove, pa blanet


«Los infants no poden digerir les viandes altres que no siguen 
sopes de pa mullat ab llet o oli».
Ramon Llull


Deixar el pa del revés és per a molts un sacrilegi, vore’l així crea una certa sensació d’intraquil·litat i sobretot si se n’adona alguna persona major, que farà un esprint des de l’altra banda de la cuina per a adreçar-lo. La creença popular diu que si el pa està cap avall, el Nostre Senyor pateix, altres diuen que la Mare de Déu plora, i altres que ploren les ànimes del purgatori. Tant se val, el cas és que al voltant del pa, un aliment que ens acompanya des de fa més de deu mil anys, existeixen un fum de creences i supersticions fruit de l’estret contacte que té diàriament amb nosaltres. Gairebé el trobem present en la majoria de les menjades que fem: en el desdejuni amb la torrada, en l’esmorzar o el berenar amb l’entrepà i en el dinar o en el sopar per a acompanyar la carn, el peix o el companatge.

L’Alcover-Moll recull més d’un centenar de tipus de pans, molts d’ells en relació amb l’ingredient principal del qual estan fets, generalment de farina de blat, però també pot utilitzar-se segó, ordi, dacsa i arròs. Aquests són alguns dels més populars: el pa àzim o pa sense rent, usat en les misses durant el moment de la consagració; el pa acabat de coure, el que per a molts és el més desitjat, una autèntica delícia; el pa corretjós, quan pareix una corretja perquè és flexible, elàstic o està poc pastat i mal cuit; el pa del dia, fresc i blanet; el pa de motle, que rep eixe nom perquè ha estat cuit dins d’un motle, emprat normalment per a fer sandvitxos; el pa de segó, famós en les dietes perquè té bona cosa de fibra; el pa dur, quan ja fa més d'un dia que està fet; el pa florit, el que ha congriat floridura a causa de la humitat; el pa integral, que ha estat elaborat amb totes les parts del gra i és el que s’usa en els règims; el pa moll, com el del dia, fluix i fàcil de mastegar; i el pa de quarta, el més corrent, el que podem trobar en qualsevol forn i  rep eixe nom perquè s’ha fet amb una quarta de farina.
En l’àmbit lingüístic, el pa ha deixat nombroses dites i expressions. És curiós vore com els xiquets tenen una predilecció especial per menjar-se la punta o el tacó. I quan ja estan plens i no en volen més, els pares solen dir-los això de “deixa’t el pa i menja’t la mescla”.

Pel que fa als trossos, també tenim formes particulars per a referir-nos-hi, com un bocí de pa, que és la part que es pren en una menjada no massa abundant: he sopat només un bocí de pa. El bocí també pot designar la part d’un aliment que es posa dins la boca, i d’ací formem la paraula bocinà(da), que fa referència a quan tenim la boca plena de menjar. Una llesca de pa és una tallada relativament prima de pa o també, quan tallem la barra per la meitat, la part superior o inferior: Esmorzarem una llesca de pa amb tomaca. Si aquesta llesca la torrem és converteix en rosca, i en endurir-se’n la crosta serà molt més fàcil refregar-hi l’all per obtindre el tradicional àpat dels diumenges: la rosca amb all. I per últim un rosegó de pa, que com el nom indica, és un tros de pa que ha sigut rosegat.

De dites, també en tenim un bon grapat; si alguna cosa és de pa sucat amb oli, significa que és de baixa qualitat o que no té gens d’importància. Quines coses, tan bo que està, i més si és es tracta del típic berenar de pa, oli, sal i tomaca! Quan una cosa és el pa nostre de cada dia, és que ocorre quotidianament o molt sovint, amb clara referència a l’oració del Pare Nostre. Si un esdeveniment s’allarga fins al punt de fer-se pesat, en diem que és més llarg que un dia sense pa, i quan s’ha de tindre paciència amb la joventut és que ja se sap, gent jove, pa blanet. Els xiquets que es porten molt bé i no donen guerra són un tros de pa beneït, i els que es porten malament, n’hi ha per a posar-los a pa i aigua. Això sí, si hi ha una dita amb què no podem estar d’acord de cap de les maneres és eixa que diu que està més bo que el pa, perquè més bo que el pa no hi ha res!

dijous, 6 de febrer de 2014

Paracetamol i molta aigua


«Decocció d'herbes sobirà remei és».



Què faríem hui dia sense el paracetamol? Sens dubte és el bestseller de les medecines, el number one de les farmacioles d’arreu del món. Aquest comprimit, i el seu cosí germà l’ibuprofén, el prenem gairebé per a tot: per al mal de queixal, de cap o d’esquena, per a la febra, per al reuma o l’artrosi, en postoperatoris i sobretot com a antiinflamatori. Hi ha metge que amb la típica frase “paracetamol i molta aigua” arreglaria el món. Però què feien els nostres avantpassats abans de l’aparició d’aquestes ‘miraculoses’ píndoles? Molt senzill, tiraven mà del que tenien a l’abast: dels productes que els donava la terra i de les plantes que creixien a la muntanya.

Així doncs, les infusions eren una bona forma d’empassar-se les propietats medicinals de les plantes i hui dia encara continuem prenent-les com a infusió de sobretaula i com a un substitut econòmic i ecològic a de la química farmacèutica. D’infusions, n’hi ha moltes i a vora camí podem trobar-ne de nombroses classes. Entre les més populars tenim la til·la, el poliol, la marialluïsa, la camamil·la i el timonet.

A falta de diazepam, els nostres avantpassats usaven el sedant natural per excel·lència, la til·la, una de les brosses més populars per a calmar els nervis i disminuir estats d’ansietat i estrés. La til·la, a més a més, té propietats diürètiques, analgèsiques i també serveix per a combatre la hipertensió.

El Listerine de l’edat mitjana i un altre clàssic de les infusions és el poliol, que s’usava sovint per a glopejar-se la boca i mantindre així l’alè fresc i curar les ferides de les genives. El poliol també té qualitats carminatives, anticolèriques i fins i tot afrodisíaques. Per l’alt contingut en mentol, també s’usa en afeccions relacionades amb l’aparell respiratori i, com que augmenta la capacitat de sudoració, és beneficiós en casos de grip i refredats. Agustí Secre en deixa constància als seus escrits dels atributs: «Lo poliol és admirable per prouocar y fer venir la mesada (menstruació) a la dona, cuyt ab vi blanch y begut. Lo perfum del poliol fa morir les puces. Lo emplastre fet de poliol cuyt ab vi mitiga la dolor de la siàtica».

L’omeprazol d’abans era la marialluïsa. Aquesta planta, que es caracteritza per tindre una aroma semblant a la de la llima, s’usa com a tònic estomacal i millora la digestió i afavoreix en els transtorns intestinals. A l’Amèrica, d’on originària, rebia el nom d’Aloysia, i per extensió Maria Lluïsa, en honor a l’esposa del rei Carles IV, Maria Lluïsa de Parma.

De la camamil·la, podríem dir-ne que era l’ibuprofén d’abans; consumida per les seues propietats antiinflamatòries i també per les seues qualitats antisèptiques i per a combatre el colesterol. Però si és famosa per alguna cosa, és per l’aplicació que en fem als ulls. Segur que quan éreu menuts vos han posat un cotó en pèl arremullat de camamil·la per a la conjuntivitis, les al·lèrgies oculars, els ulls cansats, els mussols o la miopia; la presència de diversos components antiinflamatoris i antisèptics, la fan especialment adequada com a col·liri ocular natural.

I per últim, l’amoxicil·lina dels nostres predecessors, el timó, ja que els àcids que conté aquesta planta li proporcionen moltes propietats antivirals. El timonet és un fort antibacterià, no perquè les elimine sinó perquè impedeix que es multipliquen.

Posats a triar, entre les infusions i les píndoles em quede amb les brossetes, que amb una culleradeta de mel ho curen tot: el cos i l’ànima.

dijous, 30 de gener de 2014

Mala herba mai no mor


«La glòria mundana és semblant a la flor del fenaç, que al matí es mostra molt bella e al vespre és marcida»
Isabel de Villena

El 1994, una colla d’amics de Cullera i d’Albalat va muntar un grup de música en valencià, els Gramoxone Ska Band, fent clara referència a un dels herbicides més coneguts del mercat, el Gramoxone. En poc de temps van començar a agafar popularitat i la multinacional mataherbes els va tirar a pleit per fer ús il·legítim de la seua marca comercial. El riberencs van haver de canviar-se el nom, i molt hàbilment van triar el de Malajunça, l’única brossa que el Gramoxone no aconsegueix matar.

El Gramoxone és l’alternativa moderna a la tradicional aixada; perquè en el camp només tens dues opcions per a eliminar les brosses: arruixar o ajupir l’esquena. Herbes n’hi ha de moltes i tot seguit vorem un breu repàs de les més populars.

El llicsó, segons la saviesa popular, refrigera i purifica la sang, el troben abundantment pels camps i vores de camins, i serveix d'aliment per al bestiar i els conills. Segons l’Alcover-Moll, el mot llicsó ve, molt probablement, de la forma llatina lactitiōne, derivada de lacte, ‘llet’, com ho fa suposar la forma provençal laitissoun i la francesa laiteron, referits a la mateixa planta. A Carlet tenim una cançó popular que diu: Benimodo poble antic / les parets són de llicsons / pensant-se que era Madrid / i era un niu de gafarrons. També relacionada amb la llet està la lletrera, una planta que en trencar-se dóna un suc lletós; aquesta "llet" tenia aplicacions en l'antiga medicina casolana contra les berrugues i les durícies, d’aquesta planta també es feia servir la pols de les llavors i arrels com a laxant.

Als nostres camps també podem trobar la corriola o corretjola, anomenada així perquè la forma llarguera de les tiges de les plantes és semblant a una corretja, aquesta herba sol créixer per dins dels camps sembrats i fa unes flors blanques o rosades. Una altra, que no falta mai en cap hort, és la verdolaga; de gran valor a més del medicinal, tot i que molta gent la considera una mala herba, és usada arreu del món com a verdura, sent una de les més riques que hi ha en omega 3.

Una de les més cridaneres, pel seu color groc viu i perquè s’escampa com una taca d’oli, és l’agret. Aquesta planta, de procedència africana, s’ha adaptat molt bé i creix d’allò més a gust entre els tarongers. A banda de l’espectacle visual que comporta vore un camp ple a vessar d’agret, suposa un gran benefici per a la terra perquè l’oxigena de manera que deixa penetrar millor l’aigua i fa que s’hi conserve millor la humitat.

Altres herbes que podem trobar fàcilment als nostres camps són: la cama-roja, la pelosa, la brossa rulla, la rosella, el fenàs, la canyamonera, la rebenta-conills, el baladre, la malva, la sica i moltes altres més, que tot i que la dita diu que mala herba mai no mor, cap d’elles sobreviu al Gramoxone.

PS: Les paraules en negreta tenen un hipervincle a una imatge de l'herba 

dijous, 16 de gener de 2014

Compte amb les purnes!



«lo preycador preyca, veus que cau una purna de foch e encén-se en tu». 
Sant Vicent Ferrer

De segur que quan éreu menuts vos van advertir que anàreu amb compte amb les purnes, sobretot si estàs a la vora de la llar, que de sobte boten i et cremen la roba o en els pitjors dels casos et van a l’ull. Tampoc era per a tant, més aviat fruit de la típica hipèrbole de mare patidora minuts després d’haver recitat el «no jugues amb el foc que et pixaràs en lo llit».
Així doncs, una purna és una partícula inflamada que es desprén d'un cos en combustió o fortament fregat. Si parem bé l’orella trobarem que a bona part del nostre país encara s’utilitza aquest mot, com també el seu derivat purnejar (ploure lleugerament a gotes menudes i nombroses). Unes paraules que, malauradament, estan veient-se fortament substituïdes pels barbarismes chispa/chispear.
Com hem vist, l’ús que encara fem en valencià del mot purna està estretament relacionat amb el foc; no obstant això, la paraula purna també adquireix un altre significat, quan ens referim a una cosa molt menuda, d’una quantitat mínima. Amb aquest sentit ho trobem ja en textos d’Ausiàs March, com al poema CXVII: “«Mas qui serà que'n delit passar vulla | per gran dolor, si d'aquell no sent purna?». Altrament, trobem que a Benassal també usen la paraula purna per referir-se al senyal que ix a la crosta del pa mal cuit perquè no és bona la pasta.
Tanmateix, resulta ben curiós que aquest mot, del llatí prunae,brasa’, no ha deixat descendència en cap de les llengües romàniques, només en català i en gascó, possiblement pel contacte permanent entre ambdues llengües. Segons Coromines és molt possible que purna siga una relíquia de l’indoeuropeu PUR, ‘foc’, ja que trobem en alguns dialectes balcanoil·liris els mots spurna-purna, rigorosament sinònims del nostre espurna. La primera documentació de purna data d’abans del 1390 en el Torcimany d’Aversó: «purna, ço és espira de foch».
La forma purna abasta bona part de la Franja de Ponent, del País Valencià i d’algunes zones dels Pirineus, mentre que espurna és el mot més general a la resta de territoris de parla catalana, juntament amb espira, que conviu amb espurna a les Balears. Segons l’Alcover-Moll, el prefix es- és molt probable que haja sigut pres del sinònim espira, o simplement haja estat produït per una aglutinació d'article com la que ha donat origen a les formes estisores per tisores i estenalles per tenalles. 
Siga com siga, aneu molt amb compte amb les purnes, que de colp a repent igual et  vola un ull que li boten foc a la camisa que més t’estimes. Qui sap. 

dissabte, 4 de gener de 2014

Un 'pitcher' de cervesa




«i això és el pitxer de cervesa que ajuda a empassar-se el pa florit». 

B. Bonet

Deu fer cosa d’un parell de mesos em vaig trobar amb una situació ben curiosa; uns amics anglòfons discutien sobre la grandària del recipient de cervesa que havíem de demanar per compartir. Entremig de la conversa es va colar una paraula que em va resultar molt familiar: pitcher. No hi vaig posar massa èmfasi. ¿Com podia ser que uns anglesos anaren a demanar un pitxer de cervesa?, vaig pensar. Entre el glass, el pint, i el pitcher es decidiren per aquest últim. Així mateix, en aplegar a casa vaig voler esbrinar d’on venia aquest mot i per què una paraula que considerava tan genuïna i valenciana la compartíem amb els anglesos. Doncs bé, segons Coromines l’etimologia més probable de pitxer té relació amb el francés antic pichier récipient de petite taille, de terre ou de métal utilisé pour servir une boisson i també emparentat amb l'italià bicchiere piccolo recipiente, solitamente di vetro, usato per bere; la quantità di liquido in esso contenuto. De manera que, no només els anglesos i els valencians usem aquest mot tan singular, també ho fan els francesos, els italians i fins i tot els bascos.

La paraula és encara ben viva en valencià i mallorquí, això sí, cada vegada més amb una clara substitució pel mot gerra o jarra. En valencià distingim una gerra d’un pitxer. Segons l’Alcover-Moll, la gerra és un atuell de terrissa cuita que serveix per a tindre líquids, fruits o confitura, i n’hi ha dos tipus principals: amb boca ampla, sense coll o amb coll molt curt, i sense anses o amb anses molt menudes (cast. tinaja). D’altra banda, quan en valencià usem pitxer és per referir-nos a un recipient de vidre, metall o plàstic amb ansa i que conté únicament aigua; encara que molts també l’utilitzen quan s’hi afegeix cervesa, vi o qualsevol altre líquid. A l’Empordà, la Garrotxa i la Plana de Vic també empren aquesta paraula amb el significat d’un recipient fondo per posar flors a remull.

Amb el mot pitxer em va picar la curiositat i vaig començar a trobar tot un seguit de paraules que, tot i paréixer genuïnament valencianes, també les compartim amb els anglesos i altres llengües del voltant, però d’això ja parlarem en una altra ocasió. 

S'ha produït un error en aquest gadget