dijous, 30 de gener de 2014

Mala herba mai no mor


«La glòria mundana és semblant a la flor del fenaç, que al matí es mostra molt bella e al vespre és marcida»
Isabel de Villena

El 1994, una colla d’amics de Cullera i d’Albalat va muntar un grup de música en valencià, els Gramoxone Ska Band, fent clara referència a un dels herbicides més coneguts del mercat, el Gramoxone. En poc de temps van començar a agafar popularitat i la multinacional mataherbes els va tirar a pleit per fer ús il·legítim de la seua marca comercial. El riberencs van haver de canviar-se el nom, i molt hàbilment van triar el de Malajunça, l’única brossa que el Gramoxone no aconsegueix matar.

El Gramoxone és l’alternativa moderna a la tradicional aixada; perquè en el camp només tens dues opcions per a eliminar les brosses: arruixar o ajupir l’esquena. Herbes n’hi ha de moltes i tot seguit vorem un breu repàs de les més populars.

El llicsó, segons la saviesa popular, refrigera i purifica la sang, el troben abundantment pels camps i vores de camins, i serveix d'aliment per al bestiar i els conills. Segons l’Alcover-Moll, el mot llicsó ve, molt probablement, de la forma llatina lactitiōne, derivada de lacte, ‘llet’, com ho fa suposar la forma provençal laitissoun i la francesa laiteron, referits a la mateixa planta. A Carlet tenim una cançó popular que diu: Benimodo poble antic / les parets són de llicsons / pensant-se que era Madrid / i era un niu de gafarrons. També relacionada amb la llet està la lletrera, una planta que en trencar-se dóna un suc lletós; aquesta "llet" tenia aplicacions en l'antiga medicina casolana contra les berrugues i les durícies, d’aquesta planta també es feia servir la pols de les llavors i arrels com a laxant.

Als nostres camps també podem trobar la corriola o corretjola, anomenada així perquè la forma llarguera de les tiges de les plantes és semblant a una corretja, aquesta herba sol créixer per dins dels camps sembrats i fa unes flors blanques o rosades. Una altra, que no falta mai en cap hort, és la verdolaga; de gran valor a més del medicinal, tot i que molta gent la considera una mala herba, és usada arreu del món com a verdura, sent una de les més riques que hi ha en omega 3.

Una de les més cridaneres, pel seu color groc viu i perquè s’escampa com una taca d’oli, és l’agret. Aquesta planta, de procedència africana, s’ha adaptat molt bé i creix d’allò més a gust entre els tarongers. A banda de l’espectacle visual que comporta vore un camp ple a vessar d’agret, suposa un gran benefici per a la terra perquè l’oxigena de manera que deixa penetrar millor l’aigua i fa que s’hi conserve millor la humitat.

Altres herbes que podem trobar fàcilment als nostres camps són: la cama-roja, la pelosa, la brossa rulla, la rosella, el fenàs, la canyamonera, la rebenta-conills, el baladre, la malva, la sica i moltes altres més, que tot i que la dita diu que mala herba mai no mor, cap d’elles sobreviu al Gramoxone.

PS: Les paraules en negreta tenen un hipervincle a una imatge de l'herba 

dijous, 16 de gener de 2014

Compte amb les purnes!



«lo preycador preyca, veus que cau una purna de foch e encén-se en tu». 
Sant Vicent Ferrer

De segur que quan éreu menuts vos van advertir que anàreu amb compte amb les purnes, sobretot si estàs a la vora de la llar, que de sobte boten i et cremen la roba o en els pitjors dels casos et van a l’ull. Tampoc era per a tant, més aviat fruit de la típica hipèrbole de mare patidora minuts després d’haver recitat el «no jugues amb el foc que et pixaràs en lo llit».
Així doncs, una purna és una partícula inflamada que es desprén d'un cos en combustió o fortament fregat. Si parem bé l’orella trobarem que a bona part del nostre país encara s’utilitza aquest mot, com també el seu derivat purnejar (ploure lleugerament a gotes menudes i nombroses). Unes paraules que, malauradament, estan veient-se fortament substituïdes pels barbarismes chispa/chispear.
Com hem vist, l’ús que encara fem en valencià del mot purna està estretament relacionat amb el foc; no obstant això, la paraula purna també adquireix un altre significat, quan ens referim a una cosa molt menuda, d’una quantitat mínima. Amb aquest sentit ho trobem ja en textos d’Ausiàs March, com al poema CXVII: “«Mas qui serà que'n delit passar vulla | per gran dolor, si d'aquell no sent purna?». Altrament, trobem que a Benassal també usen la paraula purna per referir-se al senyal que ix a la crosta del pa mal cuit perquè no és bona la pasta.
Tanmateix, resulta ben curiós que aquest mot, del llatí prunae,brasa’, no ha deixat descendència en cap de les llengües romàniques, només en català i en gascó, possiblement pel contacte permanent entre ambdues llengües. Segons Coromines és molt possible que purna siga una relíquia de l’indoeuropeu PUR, ‘foc’, ja que trobem en alguns dialectes balcanoil·liris els mots spurna-purna, rigorosament sinònims del nostre espurna. La primera documentació de purna data d’abans del 1390 en el Torcimany d’Aversó: «purna, ço és espira de foch».
La forma purna abasta bona part de la Franja de Ponent, del País Valencià i d’algunes zones dels Pirineus, mentre que espurna és el mot més general a la resta de territoris de parla catalana, juntament amb espira, que conviu amb espurna a les Balears. Segons l’Alcover-Moll, el prefix es- és molt probable que haja sigut pres del sinònim espira, o simplement haja estat produït per una aglutinació d'article com la que ha donat origen a les formes estisores per tisores i estenalles per tenalles. 
Siga com siga, aneu molt amb compte amb les purnes, que de colp a repent igual et  vola un ull que li boten foc a la camisa que més t’estimes. Qui sap. 

dissabte, 4 de gener de 2014

Un 'pitcher' de cervesa




«i això és el pitxer de cervesa que ajuda a empassar-se el pa florit». 

B. Bonet

Deu fer cosa d’un parell de mesos em vaig trobar amb una situació ben curiosa; uns amics anglòfons discutien sobre la grandària del recipient de cervesa que havíem de demanar per compartir. Entremig de la conversa es va colar una paraula que em va resultar molt familiar: pitcher. No hi vaig posar massa èmfasi. ¿Com podia ser que uns anglesos anaren a demanar un pitxer de cervesa?, vaig pensar. Entre el glass, el pint, i el pitcher es decidiren per aquest últim. Així mateix, en aplegar a casa vaig voler esbrinar d’on venia aquest mot i per què una paraula que considerava tan genuïna i valenciana la compartíem amb els anglesos. Doncs bé, segons Coromines l’etimologia més probable de pitxer té relació amb el francés antic pichier récipient de petite taille, de terre ou de métal utilisé pour servir une boisson i també emparentat amb l'italià bicchiere piccolo recipiente, solitamente di vetro, usato per bere; la quantità di liquido in esso contenuto. De manera que, no només els anglesos i els valencians usem aquest mot tan singular, també ho fan els francesos, els italians i fins i tot els bascos.

La paraula és encara ben viva en valencià i mallorquí, això sí, cada vegada més amb una clara substitució pel mot gerra o jarra. En valencià distingim una gerra d’un pitxer. Segons l’Alcover-Moll, la gerra és un atuell de terrissa cuita que serveix per a tindre líquids, fruits o confitura, i n’hi ha dos tipus principals: amb boca ampla, sense coll o amb coll molt curt, i sense anses o amb anses molt menudes (cast. tinaja). D’altra banda, quan en valencià usem pitxer és per referir-nos a un recipient de vidre, metall o plàstic amb ansa i que conté únicament aigua; encara que molts també l’utilitzen quan s’hi afegeix cervesa, vi o qualsevol altre líquid. A l’Empordà, la Garrotxa i la Plana de Vic també empren aquesta paraula amb el significat d’un recipient fondo per posar flors a remull.

Amb el mot pitxer em va picar la curiositat i vaig començar a trobar tot un seguit de paraules que, tot i paréixer genuïnament valencianes, també les compartim amb els anglesos i altres llengües del voltant, però d’això ja parlarem en una altra ocasió. 

S'ha produït un error en aquest gadget