dijous, 27 de febrer de 2014

Gent jove, pa blanet


«Los infants no poden digerir les viandes altres que no siguen 
sopes de pa mullat ab llet o oli».
Ramon Llull


Deixar el pa del revés és per a molts un sacrilegi, vore’l així crea una certa sensació d’intraquil·litat i sobretot si se n’adona alguna persona major, que farà un esprint des de l’altra banda de la cuina per a adreçar-lo. La creença popular diu que si el pa està cap avall, el Nostre Senyor pateix, altres diuen que la Mare de Déu plora, i altres que ploren les ànimes del purgatori. Tant se val, el cas és que al voltant del pa, un aliment que ens acompanya des de fa més de deu mil anys, existeixen un fum de creences i supersticions fruit de l’estret contacte que té diàriament amb nosaltres. Gairebé el trobem present en la majoria de les menjades que fem: en el desdejuni amb la torrada, en l’esmorzar o el berenar amb l’entrepà i en el dinar o en el sopar per a acompanyar la carn, el peix o el companatge.

L’Alcover-Moll recull més d’un centenar de tipus de pans, molts d’ells en relació amb l’ingredient principal del qual estan fets, generalment de farina de blat, però també pot utilitzar-se segó, ordi, dacsa i arròs. Aquests són alguns dels més populars: el pa àzim o pa sense rent, usat en les misses durant el moment de la consagració; el pa acabat de coure, el que per a molts és el més desitjat, una autèntica delícia; el pa corretjós, quan pareix una corretja perquè és flexible, elàstic o està poc pastat i mal cuit; el pa del dia, fresc i blanet; el pa de motle, que rep eixe nom perquè ha estat cuit dins d’un motle, emprat normalment per a fer sandvitxos; el pa de segó, famós en les dietes perquè té bona cosa de fibra; el pa dur, quan ja fa més d'un dia que està fet; el pa florit, el que ha congriat floridura a causa de la humitat; el pa integral, que ha estat elaborat amb totes les parts del gra i és el que s’usa en els règims; el pa moll, com el del dia, fluix i fàcil de mastegar; i el pa de quarta, el més corrent, el que podem trobar en qualsevol forn i  rep eixe nom perquè s’ha fet amb una quarta de farina.
En l’àmbit lingüístic, el pa ha deixat nombroses dites i expressions. És curiós vore com els xiquets tenen una predilecció especial per menjar-se la punta o el tacó. I quan ja estan plens i no en volen més, els pares solen dir-los això de “deixa’t el pa i menja’t la mescla”.

Pel que fa als trossos, també tenim formes particulars per a referir-nos-hi, com un bocí de pa, que és la part que es pren en una menjada no massa abundant: he sopat només un bocí de pa. El bocí també pot designar la part d’un aliment que es posa dins la boca, i d’ací formem la paraula bocinà(da), que fa referència a quan tenim la boca plena de menjar. Una llesca de pa és una tallada relativament prima de pa o també, quan tallem la barra per la meitat, la part superior o inferior: Esmorzarem una llesca de pa amb tomaca. Si aquesta llesca la torrem és converteix en rosca, i en endurir-se’n la crosta serà molt més fàcil refregar-hi l’all per obtindre el tradicional àpat dels diumenges: la rosca amb all. I per últim un rosegó de pa, que com el nom indica, és un tros de pa que ha sigut rosegat.

De dites, també en tenim un bon grapat; si alguna cosa és de pa sucat amb oli, significa que és de baixa qualitat o que no té gens d’importància. Quines coses, tan bo que està, i més si és es tracta del típic berenar de pa, oli, sal i tomaca! Quan una cosa és el pa nostre de cada dia, és que ocorre quotidianament o molt sovint, amb clara referència a l’oració del Pare Nostre. Si un esdeveniment s’allarga fins al punt de fer-se pesat, en diem que és més llarg que un dia sense pa, i quan s’ha de tindre paciència amb la joventut és que ja se sap, gent jove, pa blanet. Els xiquets que es porten molt bé i no donen guerra són un tros de pa beneït, i els que es porten malament, n’hi ha per a posar-los a pa i aigua. Això sí, si hi ha una dita amb què no podem estar d’acord de cap de les maneres és eixa que diu que està més bo que el pa, perquè més bo que el pa no hi ha res!

dijous, 6 de febrer de 2014

Paracetamol i molta aigua


«Decocció d'herbes sobirà remei és».



Què faríem hui dia sense el paracetamol? Sens dubte és el bestseller de les medecines, el number one de les farmacioles d’arreu del món. Aquest comprimit, i el seu cosí germà l’ibuprofén, el prenem gairebé per a tot: per al mal de queixal, de cap o d’esquena, per a la febra, per al reuma o l’artrosi, en postoperatoris i sobretot com a antiinflamatori. Hi ha metge que amb la típica frase “paracetamol i molta aigua” arreglaria el món. Però què feien els nostres avantpassats abans de l’aparició d’aquestes ‘miraculoses’ píndoles? Molt senzill, tiraven mà del que tenien a l’abast: dels productes que els donava la terra i de les plantes que creixien a la muntanya.

Així doncs, les infusions eren una bona forma d’empassar-se les propietats medicinals de les plantes i hui dia encara continuem prenent-les com a infusió de sobretaula i com a un substitut econòmic i ecològic a de la química farmacèutica. D’infusions, n’hi ha moltes i a vora camí podem trobar-ne de nombroses classes. Entre les més populars tenim la til·la, el poliol, la marialluïsa, la camamil·la i el timonet.

A falta de diazepam, els nostres avantpassats usaven el sedant natural per excel·lència, la til·la, una de les brosses més populars per a calmar els nervis i disminuir estats d’ansietat i estrés. La til·la, a més a més, té propietats diürètiques, analgèsiques i també serveix per a combatre la hipertensió.

El Listerine de l’edat mitjana i un altre clàssic de les infusions és el poliol, que s’usava sovint per a glopejar-se la boca i mantindre així l’alè fresc i curar les ferides de les genives. El poliol també té qualitats carminatives, anticolèriques i fins i tot afrodisíaques. Per l’alt contingut en mentol, també s’usa en afeccions relacionades amb l’aparell respiratori i, com que augmenta la capacitat de sudoració, és beneficiós en casos de grip i refredats. Agustí Secre en deixa constància als seus escrits dels atributs: «Lo poliol és admirable per prouocar y fer venir la mesada (menstruació) a la dona, cuyt ab vi blanch y begut. Lo perfum del poliol fa morir les puces. Lo emplastre fet de poliol cuyt ab vi mitiga la dolor de la siàtica».

L’omeprazol d’abans era la marialluïsa. Aquesta planta, que es caracteritza per tindre una aroma semblant a la de la llima, s’usa com a tònic estomacal i millora la digestió i afavoreix en els transtorns intestinals. A l’Amèrica, d’on originària, rebia el nom d’Aloysia, i per extensió Maria Lluïsa, en honor a l’esposa del rei Carles IV, Maria Lluïsa de Parma.

De la camamil·la, podríem dir-ne que era l’ibuprofén d’abans; consumida per les seues propietats antiinflamatòries i també per les seues qualitats antisèptiques i per a combatre el colesterol. Però si és famosa per alguna cosa, és per l’aplicació que en fem als ulls. Segur que quan éreu menuts vos han posat un cotó en pèl arremullat de camamil·la per a la conjuntivitis, les al·lèrgies oculars, els ulls cansats, els mussols o la miopia; la presència de diversos components antiinflamatoris i antisèptics, la fan especialment adequada com a col·liri ocular natural.

I per últim, l’amoxicil·lina dels nostres predecessors, el timó, ja que els àcids que conté aquesta planta li proporcionen moltes propietats antivirals. El timonet és un fort antibacterià, no perquè les elimine sinó perquè impedeix que es multipliquen.

Posats a triar, entre les infusions i les píndoles em quede amb les brossetes, que amb una culleradeta de mel ho curen tot: el cos i l’ànima.
S'ha produït un error en aquest gadget