dijous, 16 de gener de 2014

Compte amb les purnes!



«lo preycador preyca, veus que cau una purna de foch e encén-se en tu». 
Sant Vicent Ferrer

De segur que quan éreu menuts vos van advertir que anàreu amb compte amb les purnes, sobretot si estàs a la vora de la llar, que de sobte boten i et cremen la roba o en els pitjors dels casos et van a l’ull. Tampoc era per a tant, més aviat fruit de la típica hipèrbole de mare patidora minuts després d’haver recitat el «no jugues amb el foc que et pixaràs en lo llit».
Així doncs, una purna és una partícula inflamada que es desprén d'un cos en combustió o fortament fregat. Si parem bé l’orella trobarem que a bona part del nostre país encara s’utilitza aquest mot, com també el seu derivat purnejar (ploure lleugerament a gotes menudes i nombroses). Unes paraules que, malauradament, estan veient-se fortament substituïdes pels barbarismes chispa/chispear.
Com hem vist, l’ús que encara fem en valencià del mot purna està estretament relacionat amb el foc; no obstant això, la paraula purna també adquireix un altre significat, quan ens referim a una cosa molt menuda, d’una quantitat mínima. Amb aquest sentit ho trobem ja en textos d’Ausiàs March, com al poema CXVII: “«Mas qui serà que'n delit passar vulla | per gran dolor, si d'aquell no sent purna?». Altrament, trobem que a Benassal també usen la paraula purna per referir-se al senyal que ix a la crosta del pa mal cuit perquè no és bona la pasta.
Tanmateix, resulta ben curiós que aquest mot, del llatí prunae,brasa’, no ha deixat descendència en cap de les llengües romàniques, només en català i en gascó, possiblement pel contacte permanent entre ambdues llengües. Segons Coromines és molt possible que purna siga una relíquia de l’indoeuropeu PUR, ‘foc’, ja que trobem en alguns dialectes balcanoil·liris els mots spurna-purna, rigorosament sinònims del nostre espurna. La primera documentació de purna data d’abans del 1390 en el Torcimany d’Aversó: «purna, ço és espira de foch».
La forma purna abasta bona part de la Franja de Ponent, del País Valencià i d’algunes zones dels Pirineus, mentre que espurna és el mot més general a la resta de territoris de parla catalana, juntament amb espira, que conviu amb espurna a les Balears. Segons l’Alcover-Moll, el prefix es- és molt probable que haja sigut pres del sinònim espira, o simplement haja estat produït per una aglutinació d'article com la que ha donat origen a les formes estisores per tisores i estenalles per tenalles. 
Siga com siga, aneu molt amb compte amb les purnes, que de colp a repent igual et  vola un ull que li boten foc a la camisa que més t’estimes. Qui sap. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

S'ha produït un error en aquest gadget