dijous, 6 de febrer del 2014

Paracetamol i molta aigua


«Decocció d'herbes sobirà remei és».



Què faríem hui dia sense el paracetamol? Sens dubte és el bestseller de les medecines, el number one de les farmacioles d’arreu del món. Aquest comprimit, i el seu cosí germà l’ibuprofén, el prenem gairebé per a tot: per al mal de queixal, de cap o d’esquena, per a la febra, per al reuma o l’artrosi, en postoperatoris i sobretot com a antiinflamatori. Hi ha metge que amb la típica frase “paracetamol i molta aigua” arreglaria el món. Però què feien els nostres avantpassats abans de l’aparició d’aquestes ‘miraculoses’ píndoles? Molt senzill, tiraven mà del que tenien a l’abast: dels productes que els donava la terra i de les plantes que creixien a la muntanya.

Així doncs, les infusions eren una bona forma d’empassar-se les propietats medicinals de les plantes i hui dia encara continuem prenent-les com a infusió de sobretaula i com a un substitut econòmic i ecològic a de la química farmacèutica. D’infusions, n’hi ha moltes i a vora camí podem trobar-ne de nombroses classes. Entre les més populars tenim la til·la, el poliol, la marialluïsa, la camamil·la i el timonet.

A falta de diazepam, els nostres avantpassats usaven el sedant natural per excel·lència, la til·la, una de les brosses més populars per a calmar els nervis i disminuir estats d’ansietat i estrés. La til·la, a més a més, té propietats diürètiques, analgèsiques i també serveix per a combatre la hipertensió.

El Listerine de l’edat mitjana i un altre clàssic de les infusions és el poliol, que s’usava sovint per a glopejar-se la boca i mantindre així l’alè fresc i curar les ferides de les genives. El poliol també té qualitats carminatives, anticolèriques i fins i tot afrodisíaques. Per l’alt contingut en mentol, també s’usa en afeccions relacionades amb l’aparell respiratori i, com que augmenta la capacitat de sudoració, és beneficiós en casos de grip i refredats. Agustí Secre en deixa constància als seus escrits dels atributs: «Lo poliol és admirable per prouocar y fer venir la mesada (menstruació) a la dona, cuyt ab vi blanch y begut. Lo perfum del poliol fa morir les puces. Lo emplastre fet de poliol cuyt ab vi mitiga la dolor de la siàtica».

L’omeprazol d’abans era la marialluïsa. Aquesta planta, que es caracteritza per tindre una aroma semblant a la de la llima, s’usa com a tònic estomacal i millora la digestió i afavoreix en els transtorns intestinals. A l’Amèrica, d’on originària, rebia el nom d’Aloysia, i per extensió Maria Lluïsa, en honor a l’esposa del rei Carles IV, Maria Lluïsa de Parma.

De la camamil·la, podríem dir-ne que era l’ibuprofén d’abans; consumida per les seues propietats antiinflamatòries i també per les seues qualitats antisèptiques i per a combatre el colesterol. Però si és famosa per alguna cosa, és per l’aplicació que en fem als ulls. Segur que quan éreu menuts vos han posat un cotó en pèl arremullat de camamil·la per a la conjuntivitis, les al·lèrgies oculars, els ulls cansats, els mussols o la miopia; la presència de diversos components antiinflamatoris i antisèptics, la fan especialment adequada com a col·liri ocular natural.

I per últim, l’amoxicil·lina dels nostres predecessors, el timó, ja que els àcids que conté aquesta planta li proporcionen moltes propietats antivirals. El timonet és un fort antibacterià, no perquè les elimine sinó perquè impedeix que es multipliquen.

Posats a triar, entre les infusions i les píndoles em quede amb les brossetes, que amb una culleradeta de mel ho curen tot: el cos i l’ànima.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada