«Decocció d'herbes sobirà remei
és».
Què faríem hui dia sense el paracetamol?
Sens dubte és el bestseller de les medecines, el number one de
les farmacioles d’arreu del món. Aquest comprimit, i el seu cosí germà
l’ibuprofén, el prenem gairebé per a tot: per al mal de queixal, de cap o
d’esquena, per a la febra, per al reuma o l’artrosi, en postoperatoris i
sobretot com a antiinflamatori. Hi ha metge que amb la típica frase
“paracetamol i molta aigua” arreglaria el món. Però què feien els nostres
avantpassats abans de l’aparició d’aquestes ‘miraculoses’ píndoles? Molt
senzill, tiraven mà del que tenien a l’abast: dels productes que els donava la
terra i de les plantes que creixien a la muntanya.
Així doncs, les infusions eren una bona
forma d’empassar-se les propietats medicinals de les plantes i hui dia encara
continuem prenent-les com a infusió de sobretaula i com a un substitut econòmic
i ecològic a de la química farmacèutica. D’infusions, n’hi ha moltes i a
vora camí podem trobar-ne de nombroses classes. Entre les més populars tenim la
til·la, el poliol, la marialluïsa, la camamil·la i el timonet.
A falta de diazepam, els nostres
avantpassats usaven el sedant natural per excel·lència, la til·la, una
de les brosses més populars per a calmar els nervis i disminuir estats
d’ansietat i estrés. La til·la, a més a més, té propietats diürètiques,
analgèsiques i també serveix per a combatre la hipertensió.
El Listerine de l’edat mitjana i un
altre clàssic de les infusions és el poliol, que s’usava sovint per a
glopejar-se la boca i mantindre així l’alè fresc i curar les ferides de les
genives. El poliol també té qualitats carminatives, anticolèriques i fins i tot
afrodisíaques. Per l’alt contingut en mentol, també s’usa en afeccions
relacionades amb l’aparell respiratori i, com que augmenta la capacitat de
sudoració, és beneficiós en casos de grip i refredats. Agustí Secre en deixa
constància als seus escrits dels atributs: «Lo poliol és admirable per prouocar
y fer venir la mesada (menstruació) a la dona, cuyt ab vi blanch y begut. Lo
perfum del poliol fa morir les puces. Lo emplastre fet de poliol cuyt ab vi
mitiga la dolor de la siàtica».
L’omeprazol d’abans era la marialluïsa.
Aquesta planta, que es caracteritza per tindre una aroma semblant a la de la
llima, s’usa com a tònic estomacal i millora la digestió i afavoreix
en els transtorns intestinals. A l’Amèrica, d’on originària, rebia el nom d’Aloysia,
i per extensió Maria Lluïsa, en honor a l’esposa del rei Carles IV, Maria
Lluïsa de Parma.
De la camamil·la, podríem dir-ne
que era l’ibuprofén d’abans; consumida per les seues propietats
antiinflamatòries i també per les seues qualitats antisèptiques i per a
combatre el colesterol. Però si és famosa per alguna cosa, és per l’aplicació
que en fem als ulls. Segur que quan éreu menuts vos han posat un cotó en pèl
arremullat de camamil·la per a la conjuntivitis, les al·lèrgies oculars,
els ulls cansats, els mussols o la miopia; la presència de diversos components
antiinflamatoris i antisèptics, la fan especialment adequada com a col·liri
ocular natural.
I per últim, l’amoxicil·lina dels
nostres predecessors, el timó, ja que els àcids que conté aquesta planta
li proporcionen moltes propietats antivirals. El timonet és un fort
antibacterià, no perquè les elimine sinó perquè impedeix que es multipliquen.
Posats a triar, entre les infusions i
les píndoles em quede amb les brossetes, que amb una culleradeta de mel ho
curen tot: el cos i l’ànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada