«Los infants no poden digerir
les viandes altres que no siguen
sopes de pa mullat ab llet o oli».
Ramon Llull
Deixar el pa del revés és per a molts un
sacrilegi, vore’l així crea una certa sensació d’intraquil·litat i sobretot si
se n’adona alguna persona major, que farà un esprint des de l’altra banda de la
cuina per a adreçar-lo. La creença popular diu que si el pa està cap avall, el
Nostre Senyor pateix, altres diuen que la Mare de Déu plora, i altres que
ploren les ànimes del purgatori. Tant se val, el cas és que al voltant del pa,
un aliment que ens acompanya des de fa més de deu mil anys, existeixen un fum
de creences i supersticions fruit de l’estret contacte que té diàriament amb
nosaltres. Gairebé el trobem present en la majoria de les menjades que fem: en
el desdejuni amb la torrada, en l’esmorzar o el berenar amb l’entrepà
i en el dinar o en el sopar per a acompanyar la carn, el peix o el companatge.
L’Alcover-Moll recull més d’un centenar
de tipus de pans, molts d’ells en relació amb l’ingredient principal del qual
estan fets, generalment de farina de blat, però també pot utilitzar-se segó,
ordi, dacsa i arròs. Aquests són alguns dels més populars:
el pa àzim o pa sense rent, usat en les misses durant el moment
de la consagració; el pa acabat de coure, el que per a molts és el més
desitjat, una autèntica delícia; el pa corretjós, quan pareix una
corretja perquè és flexible, elàstic o està poc pastat i mal cuit; el pa
del dia, fresc i blanet; el pa de motle, que rep eixe
nom perquè ha estat cuit dins d’un motle, emprat normalment per a fer
sandvitxos; el pa de segó, famós en les dietes perquè té bona cosa de
fibra; el pa dur, quan ja fa més d'un dia que està fet; el pa
florit, el que ha congriat floridura a causa de la humitat; el pa
integral, que ha estat elaborat amb totes les parts del gra i
és el que s’usa en els règims; el pa moll, com el del dia,
fluix i fàcil de mastegar; i el pa de quarta, el més corrent, el que
podem trobar en qualsevol forn i rep eixe nom perquè s’ha fet amb una
quarta de farina.
En l’àmbit lingüístic, el pa ha deixat
nombroses dites i expressions. És curiós vore com els xiquets tenen una
predilecció especial per menjar-se la punta o el tacó. I quan ja estan
plens i no en volen més, els pares solen dir-los això de “deixa’t el pa i
menja’t la mescla”.
Pel que fa als trossos, també tenim
formes particulars per a referir-nos-hi, com un bocí de pa, que és la
part que es pren en una menjada no massa abundant: he sopat només un bocí de
pa. El bocí també pot designar la part d’un aliment que es posa dins
la boca, i d’ací formem la paraula bocinà(da), que fa referència a quan
tenim la boca plena de menjar. Una llesca de pa és una tallada
relativament prima de pa o també, quan tallem la barra per la meitat, la part
superior o inferior: Esmorzarem una llesca de pa amb tomaca. Si aquesta
llesca la torrem és converteix en rosca, i en endurir-se’n la crosta
serà molt més fàcil refregar-hi l’all per obtindre el tradicional àpat dels
diumenges: la rosca amb all. I per últim un rosegó de pa,
que com el nom indica, és un tros de pa que ha sigut rosegat.
De dites,
també en tenim un bon grapat; si alguna cosa és de pa sucat
amb oli, significa que és de baixa qualitat o que no té gens
d’importància. Quines coses, tan bo que està, i més si és es tracta del típic
berenar de pa, oli, sal i tomaca! Quan una cosa és el pa
nostre de cada dia, és que ocorre quotidianament o molt sovint, amb
clara referència a l’oració del Pare Nostre. Si un esdeveniment s’allarga fins
al punt de fer-se pesat, en diem que és més llarg que un dia sense pa,
i quan s’ha de tindre paciència amb la joventut és que ja se sap, gent
jove, pa blanet. Els xiquets que es porten molt bé i no donen guerra
són un tros de pa beneït, i els que es porten malament, n’hi ha per a
posar-los a pa i aigua. Això sí, si hi ha una dita amb què no podem
estar d’acord de cap de les maneres és eixa que diu que està més bo que el
pa, perquè més bo que el pa no hi ha res!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada